Matí. 7,30 am.

En Mateo, en Pol i en Martin es lleven a la mateixa hora. Tots tres son comercials d’un concessionari de vehicles de marca alemanya. Arriben a les 9 al seu lloc de treball.

Tenen per davant una dura jornada. Objectiu: vendre el major nombre de vehicles. Tots tenen la possibilitat de vendre els mateixos models. Els mateixos preus de venda. Les mateixes condicions financeres.

Vespre. 20.00 pm.

En Mateo, en Pol i en Martin tornen a casa.
En Mateo ha venut dos cotxes. En Pol un.  En Martin dotze. Que ha passat? Que ha fet que, a igualtat de condicions, un hagi quintuplicat les vendes dels altres? Només hi ha una resposta. Una paraula que justifica aquestes diferencies: L’EMOCIÓ.

Aquesta és la paraula clau. No hi ha més. El diner ha mort. En general, la crisi és una mala jugada per tothom. Però, si reflexionem, la crisi també te una part positiva. Quan a tothom li va be, campen a tort i a dret, els representants més genuïns de la mediocritat. I els va be. Quan hi ha bonança, els tontos fan avions sense ales i els acaben fent volar. Amics¡¡¡ Quan hi ha crisi. Sabeu on van a parar els mediocres?.

Es cert. Els que ho intenten fer be. Els que comprometen el seu projecte, els seu somnis. Els que ho intenten fer be de veritat també ho passen malament. Però la crisi estableix una selecció natural i elimina, quasi del tot, els ineptes de soca-rel. I que queda llavors? L’EMOCIÓ.

Castiguem els restaurants, els vins, els whiskys …que ens ofereixin propostes planes. Castiguem als qui mercantilitzin els plaers. Boicotegem a les factories gastronòmiques. Beneïm els temples de l’emoció. Perquè l’emoció no entén de grandàries: Un petit recó… un restaurant personal, un vi amb una producció de 20.000 ampolles, un whisky d’una petita destil·leria, amagada en mig de les altes illes d’Escòcia, ens pot regalar un plaer desmesurat.

Perquè l’emoció no entén d’estereotips. Un cuiner compromès amb la seva petita gran revolució personal…Una bodega que no vol treure més vi de les seves vinyes del que els raïms li permeten… Una destil·leria que ens obre les portes d’un  elixir reduït en la quantitat, desbocat en la qualitat…

Quan ens creuem amb petits grans difusors d’emoció… si us plau:  aturem-nos un instant, perquè ha arribat el nostre torn. El torn de decidir el que volem: moments, “pret a porter” a dojo… O instants i sensacions per a guardar en aquella capseta dels records que ens ajuda a agafar el son després de jornades complicades. Perquè l’emoció es una cosa d’anada i tornada. No n’hi ha prou en trobar algú que la converteixi en la seva bandera si nosaltres no estem disposats a  gaudir-la. L’amor, en definitiva necessita sempre de dues parts: qui vol estimar i qui vol deixar-se estimar.

De debò. Deixeu-vos estimar. Quan seieu a un restaurant, fixeu-vos en els detalls. Si tot va be, cada un d’aquests detalls està dissenyat per estimar-vos. El menjador, la taula, la llum… el somriure de qui us dona la benvinguda… Quan preneu la carta, penseu que algú hi ha passat un bon grapat d’hores per seduir-vos. Pensant en els plats, en els ingredients, en la forma de combinar-los, en la presentació… Seieu a la vostra cadira com un moment únic. Obriu les vostres papil•les amoroses de bat a bat. A mi no m’ha fallat quasi mai. Doneu una oportunitat perquè us estimin i us estimaran. Emocioneu, emocioneu-vos i deixeu que us emocionin.

I si no ho teniu clar penseu que avui hi som i dema… I es que “Tempus fugit” …

Xavier Obon -- Director de relacions externes de la revista WHISKY Magazine

Etiquetas gastronómicas: emociones , Tempus Fugit , Tempus Fugit
 Imprimir este artículo

Comentarios no disponibles.